Lucía Pose Dallmann
Psicóloga - Psicoanalista

:.  Inici > Tractaments > Atenció a Adults > Depressió

La depressió és un terme que s’utilitza per anomenar coses distintes. La sentim anomenar en situacions força diferents, moltes vegades de manera imprecisa. Existeix una tendència a dir-li depressió a qualsevol manifestació de tristesa, patiment o desànim, i freqüentment en relació a la prescripció, cada vegada més massiva, de antidepressius.

 

La primera pregunta que es pot formular per fer un primer apropament al tema és: què diferència la depressió de la tristesa?

 

La tristesa és un afecte que pot aparèixer a totes les persones al llarg de la vida i no és en si mateixa patològica, sinó tot el contrari, és part de la vida. Les situacions de canvi per exemple, poden produir un cert grau de tristesa: l’adolescència, el fi d’una etapa, una separació de parella, etc. Sentir tristesa davant situacions de canvi, pèrdua o pena, no hauria de ser considerat com patològic per se.

 

La depressió també s’ha de diferenciar d’un procés de dol. Freud diu: “El dol és, per regla general, la reacció davant la pèrdua d’una persona estimada o d’una abstracció tal com la pàtria, la llibertat, un ideal, etc.”

 

Afegeix que, tot i que apareguin trastorns de conducta, no deixa de ser un procés normal que després d’un temps es superarà sense requerir tractament. En cas contrari, podríem estar davant del que anomena dol patològic.

 

En la melancolia (s’ha de tenir en compte que el terme depressió no var ser considerat com una malaltia psiquiàtrica en si mateixa fins la dècada del 50’), com així també en el dol, veiem que apareix un estat de tristesa o dolor psíquic profund, es perd interès per aquelles coses que abans produïen desig i satisfacció, es constata una pèrdua o disminució de l’interès per el mon extern, dificultats d’atenció, sentiments de culpabilitat i inhibicions en la productivitat.

 

Però llavors, quina és la diferència entre el procés normal de dol i la melancolia? El dol, com ja hem dit, és una reacció normal davant la pèrdua i és de caràcter transitori. En la melancolia veiem una disminució de l’amor propi (baixa autoestima) que s’expressa en la forma d’autoretrets i culpa molt intensos i que es mantenen en el temps.

 

Com es pot tractar una persona amb depressió? Actualment veiem que els tractaments farmacològics són els més utilitzats, per tal de solucionar en un curt termini els patiments psíquics. Vivim en una societat que demanda persones que produeixin i que consumen. Aquesta realitat fa difícil la tasca de diagnosticar amb serietat i de pensar tractaments  que apuntin a les causes. És alarmant com en les últimes dècades les estadístiques mostren valors elevats de persones diagnosticades amb depressió, a la vegada que la venda de psicofàrmacs antidepressius s’ha disparat.

 

Tot i que moltes vegades els fàrmacs són necessaris i de gran ajuda per alleujar els símptomes, poden amagar-los i  dificultar que el pacient prengui una posició activa pel que fa el tractament i cura del seu patiment. 

 

Des de la nostra posició, entenem que això que actualment s’anomena depressió, és una resposta que dona el pacient davant el que li succeeix, no és la causa del seu patiment.  

 

Creiem necessari que el pacient pugui interrogar-se sobre el que li passa i situar-lo en la seva pròpia història i context, per tal de poder encaminar un procés de resolució i poder anar més enllà de l’estat anímic. Tot i que podem classificar i descriure malalties i trastorns, això no significa que es tracta del mateix per tothom, per tant la solució tampoc no serà una recepta que funcioni a la manera d’un universal.

 

Freqüentment sentim frases com: no trobar sentit a les coses, no tenir voluntat o energia per fer activitats, sentir-se buit, caigut, paralitzat, etc. Aquests tipus de frases ens fan pensar en un deteniment. Les persones ens movem, fem, estimem, perquè tenim desig, i en aquests casos això que causa el desig queda com suspès, aturat, i apareix com un cert abandó a nivell del cos, de les activitats com així també a nivell de la parla. En un tractament s’ha d’acompanyar a la persona per tal de que pugui trobar una forma diferent de respondre als avatars de la vida i ubicar-se d’una altre manera davant la realitat que li toca viure.